Una història sense nom

Els acords continuen sonant en el meu cap, cadascuna de les notes polsades resonen en l'eco dels meus pensaments. El públic permaneix en silenci, en eixos segons en els quals el dubte els abruma: si estallar a aplaudiments o si només ha sigut una pausa de l' intèrpret. L' obra ha arribat al seu fi, del mateix mode que la meua curta vida.

La veu femenina de l' estació de metre aununcia l'arribada del meu puntual tren. Guarde les partitures en la motxilla tranquil·lament i em pose en peu. Es pot veure el rebombori de cada matí, com cada dilluns laboral més.

Homes de treball vestits de traje i corbata, joves amb pesats macuts carregats de grans somnis de futurs pròxims. Dins d'aquest últim grup, em trobava jo.
Entre i passe la tarjeta pel el lector que hi ha colocat a meitat del corredor. Al fons divise un lloc lliure al costat de la finestra, m' obric pas entre la gent. El tren reanuda la marxa.