Les llàgrimes continuaven caient per les meues galtes, el dolor invadia el meu cos. Tots els pensaments que passaven pel meu cap em ferien i les ganes de plorar no amainaven.
Totes eixes emocions que em colpegen fent caure un mur que fins ara havia pogut resistir a tots els intents d'enfonsament, però totes les coses tenen un límit, i les meues forces havien arribat al seu.
El coixí començava a empapar-se, i  el plor silenciós se s'extinguia per la xicoteta habitació.
Hi ha dies en què ningú pot entendre't, ningú pot compadir-te, tot ho veus negre, cap escapatòria. Et perds en el teu propi laberint, i mors en l'intent de trobar l'eixida d'eixe fosc túnel que mai pareix acabar. Un desig de saltar per la finestra i deixar tot darrere, pensar que ningú va a tirar-te en falta i sense una vida menys al món, no passaría res.
Eixos pensaments es barrejaven amb els crits que el meu subconscient desitjava treure a l'exterior, un foc que naixía en el meu estómac, putjaba per la gola i amb totes les forces que el meu corp em permitía retenía eixe crit en el meu interior.
Les images junto a él, totes aquells moments que es quedaren en el pasat i mai tornarien. Cada minut, de cada día, de cada mes, el meu cap em torturaba amb aquests records i todavía no em feia l'idea de que ja no estaba amb mi, que ja no tornaria.